Fa un cert temps vaig llegir aquesta noticia a Wilaweb em sembla recordar que era per a Sant Esteve i perque es feia festa. Be pues quan erem europeus de debo ja feiam les dues festes. Dic europeus de debo perque pertenyiam al Sacro Imperio Romano, no ara que pertenyem al mercado fenicio europeo ( con perdon de los fenicios)
Pasqua és, juntament amb Nadal, la festa més assenyalada del calendari religiós. Per això pertany a aquella mena de celebracions que se solen passar acompanyats de la família, un costum que ve d’antic i que ens explica l’existència del Dilluns de Pasqua. Us heu demanat mai per què es fa festa el Dilluns de Pasqua, si ja no se celebra res? Doncs, pel mateix motiu que també és festiu l’endemà de Nadal, el dia de Sant Esteve.
Al llibret
Celebrem el Nadal, l’etnòleg Amadeu Carbó explica que és un fet singular del calendari que ens lliga amb el nostre passat carolingi. Al segle IX la Catalunya Vella pertanyia a l’imperi fundat per Carlemany i depenia del bisbat de Narbona, a diferència de la resta de la península Ibèrica cristiana, dominada pels gots i vinculada amb el bisbat de Toledo. Això va determinar dos conceptes de família diferents. El carolingi era molt extens, com un clan, i quan hi havia alguna festivitat important calia desplaçar-se a la casa pairal.
Aquest era el cas de les tres Pasqües de l’any: Nadal, Pasqua Florida i Pasqua Granada. I com que a l’edat mitjana els desplaçaments solien ser llargs, la foscor intensa i els mitjans precaris, la gent necessitava tot l’endemà per a tornar a casa. Per tant, en la primeria, el Dilluns de Pasqua era una jornada en què no es treballava, que no és exactament igual que fer festa. Ja ho explica ben bé el refranyer: ‘Per Pasqua i per Nadal, cada ovella al seu corral.’
Aquest costum originari de la Catalunya Vella es va anar estenent a mesura que s’anaven conquerint més territoris i ha perdurat a gairebé tots els indrets del país. Així, actualment a Catalunya es fa festa de divendres a dilluns i a les Illes Balears i al País Valencià, la festa va de dijous a dilluns. Tradicionalment, és el dia que es lliura la mona, i en alguns llocs és costum d’anar a menjar-la fora, en un dinar o berenar a l’aire lliure. En aquests aplecs improvisats, es canten
cançons populars relacionades amb la festa, com ara ‘
Atxúmbala’.
A més, aquest costum ens lliga amb la resta d’Europa, perquè el dia festiu també ha perdurat en més indrets que van restar sota influència carolíngia i que, amb el pas dels segles, s’han acabat convertint en els principals estats europeus.
