11 agosto 2009

MI VIDA EN UN BLOGG


Ahir dilluns varem baixar a Barcelona per fer unes gestions a La Caixa, no patiu vam deixar cales per tots, i desprès vaig anar a dinar a La Cañota: escalivada, botifarra a la brasa amb patatetas, escalivada i champinyons, una bola de mouse de chocolata amb chocolata desfeta per damunt i un talladet. Desprès amb la Miren vam anar cap ell SIRN on el David que ja acabat les vacances amb va fer estiraments i equilibris. Hem va trobar molt dur dels isquiotibilials i “tou” segons ell de resistència i es veritat ja que el baclofeno m'afluixa la musculatura una mica i em restreny bastant, haver d'estudiar una mica el tractament.

Desprès una mica de PC i lectura de” los años del miedo” sopar i dormir amb patadetes

Aquesta nit “he tingut un somni com deia en Martin Luther King” pero bastant estrafolari:
Subseia a Barcelona pero una ciutat mitg enderrocada per la violencia com desprès d'un bombardeig, la Gran Via a la vora de Balmes estava panxa enlaire, si fa o no fa com ara per obres, i als laterals havia gran quantitat de pakistanesos que posaren a terra com unes banderoles d'un pam d'amplada de molts colors pero perpendiculars al carril lateral tallant i fen pregaries pero no recordo quines.

A tot això havia, afillat una menuda d'uns tres anys que anava vestida amb una samaretta i pantalons curts i a damunt portaba una bata oberta per davant, pero no que recordo sembla fos com hindú.

La menuda s'escapolia per entre les runes i s'adinsava per un túnel fosc amb passadissos laterals i quasi la perdo i això que anava cridant, de sobte unes ombres semblava volien ferme alguna malifeta i jo llançava un gran crit ¿de por? que resonaba molt fort pels pasadissos soterrats i sortim tots dos corrents al carrer entre el que pregaben

Desprès hem trobava amb un llarg carrer amb forta pendent a la vora de Montjuïc i el retol del carrer deia San Pedro Abanto i acaba al Paral·lel, quan el carrer aquet es mes be curt i acaba en la gran via abans de la Pça Espanya. Jo baixava corrent i saltant i mes content que un xinjol perquè m'habia curat i no feien falta crosses, per cert que a la muntanya de Montjuïc quelcom habia fet unes escales de granit amb uns esglaons altisims i jo pensava quin ruc. Potser eren escales perquè baixés l'aigua de forta pluja i no s'enduies la terra.

Aquest somni que corro i estic be es relativament frecuent i l'Adrià i David hem deien a la Guttmann que ells el tenien molt sovint, allò fotut es quan despertes que la realitat es molt mes crua. Me despertat amb les cames molt “normals” i fins una bona estona no s'han carregat formiguejant amb alguna que altre patadeta i el curiós es que recordava el somni, cosa que no passa quasi mai i m'he posat a analitzarle:

La Barcelona desfeta pot ser deguda al llibre de Los años del miedo perquè tracta del país i comença tot just al 39. Quan jo era molt menut recordo molt vivament, i podria tenir dos anys, que davant de casa al carrer de l'Hospital cantonada Riera Baixa habia una casa enderrocada per una bomba de la guerra i sobre una pared de la cuina de rajoles grogues habia un plater d'aquells de fusta que posaban damunt les piques perquè escor resin l'aigua amb un plat. Tinc l'escena gravada al cervell. Ademes quan van aixecar de nou la casa es va esfondrar perquè el ciment estaria en el Valle de los Caidos.

La menuda pot ser consecuencia del naixement de la neta i fet de que fos hindu es que jo pensava anar men a l'India quan acabes la carrera pero hem vaig casar i vaig continuar a FECSA.

Això d'anar corrent deuen ser las ganes o que tinguis una estona de joia, lo fotut es quan t'en dons conta que es un somni.