CANÇONETES DE DILLUNS DE PASQUA

Atxúmbala / Paco Muñoz

Quan vivia al carrer de l'Hospital 101 la nit de dilluns sortia al balco a veure passar les caramelles que venien de fer el dinar a la muntanya i a retra homenatge al casal de la del barri que estava al costat de la Pastiseria el Sol. les colles tenien totes timbals i trompetes  fent força txivarri, portaven a las espatllas tota una mena d'estris de cuina gigantins (forquilles,culleras,paellas,etc). la gent del carrer ens quedavem bocabadats i quan arribava la del carrer feien focs d'artifici.

Hi havia un bar a la cantonada del carrer d'en Roig que es deia :" el sarment" que anys despres va camviar de nom i es deia el Kabaka on estaven "aparcadas" les señores que fumaban, et deien de tu i per una retribucio ( gran o petita) et feien un favor.


Be ara totes les noies fumen,beuen i et parlan de tu. La resta chi lo sa.



Ara una cançoneta de caramelles.

Atxúmbala catacatxúmbala

atxúmbala la del polissó

Atxúmbala les xiques guapes

i les lletges al racó

(Sempre trien el millor)

Ara són dies de Pasqua

que són dies de jugar

d'empinar el catxirulo

i després a berenar.

Aquestos dies de Pasqua

són tres dies de jugar

les xiques que no juguen

vénen a dotorejar.

Ja venim de berenar

de la font de la Morera

els xiquets van pel camí

els grans per la carretera.

Ja venim de berenar

hem jugat a la tarara

hem begut un poc de vi

i s'ha trencat la catalana.

Les xiques de Real

s'han comprat un guitarró

per a ballar els diumenges

de punteta i de taló.

En este poble hi ha un xic

que li diuen Campaneta

porta pantalons de xurro

i un forat en la bragueta.

Els fadrins d'ací ja no pinten res

que els qui pinten ara són els forasters.

Sí que pinten sí, sí que pintaran

perquè els forasters vénen i se'n van.

Sí que pinten sí, si que pintaran

que les fadrinetes a buscar-los van.

UNA MICA DEL SACRE IMPERI ROMA DE CARLOMAGNE

QUAN EREM CAROLINGIS

Fa un cert temps vaig llegir aquesta noticia a Wilaweb em sembla recordar que era per a Sant Esteve i perque es feia festa. Be pues quan erem europeus de debo ja feiam les dues festes. Dic europeus de debo perque pertenyiam al Sacro Imperio Romano, no ara que pertenyem al mercado fenicio europeo ( con perdon de los fenicios)


Pasqua és, juntament amb Nadal, la festa més assenyalada del calendari religiós. Per això pertany a aquella mena de celebracions que se solen passar acompanyats de la família, un costum que ve d’antic i que ens explica l’existència del Dilluns de Pasqua. Us heu demanat mai per què es fa festa el Dilluns de Pasqua, si ja no se celebra res? Doncs, pel mateix motiu que també és festiu l’endemà de Nadal, el dia de Sant Esteve.


Al llibret Celebrem el Nadal, l’etnòleg Amadeu Carbó explica que és un fet singular del calendari que ens lliga amb el nostre passat carolingi. Al segle IX la Catalunya Vella pertanyia a l’imperi fundat per Carlemany i depenia del bisbat de Narbona, a diferència de la resta de la península Ibèrica cristiana, dominada pels gots i vinculada amb el bisbat de Toledo. Això va determinar dos conceptes de família diferents. El carolingi era molt extens, com un clan, i quan hi havia alguna festivitat important calia desplaçar-se a la casa pairal.


Aquest era el cas de les tres Pasqües de l’any: Nadal, Pasqua Florida i Pasqua Granada. I com que a l’edat mitjana els desplaçaments solien ser llargs, la foscor intensa i els mitjans precaris, la gent necessitava tot l’endemà per a tornar a casa. Per tant, en la primeria, el Dilluns de Pasqua era una jornada en què no es treballava, que no és exactament igual que fer festa. Ja ho explica ben bé el refranyer: ‘Per Pasqua i per Nadal, cada ovella al seu corral.’


Aquest costum originari de la Catalunya Vella es va anar estenent a mesura que s’anaven conquerint més territoris i ha perdurat a gairebé tots els indrets del país. Així, actualment a Catalunya es fa festa de divendres a dilluns i a les Illes Balears i al País Valencià, la festa va de dijous a dilluns. Tradicionalment, és el dia que es lliura la mona, i en alguns llocs és costum d’anar a menjar-la fora, en un dinar o berenar a l’aire lliure. En aquests aplecs improvisats, es canten cançons populars relacionades amb la festa, com ara ‘Atxúmbala’.


A més, aquest costum ens lliga amb la resta d’Europa, perquè el dia festiu també ha perdurat en més indrets que van restar sota influència carolíngia i que, amb el pas dels segles, s’han acabat convertint en els principals estats europeus.